L’apoteosi del comerç universal
J. M. Espinàs, Periodista i escriptor. Dimecres, 8 d’octubre del 2014
Hi ha notícies que em deixen fora de combat. És una manera de dir que em deixen sense gaires possibilitats d’assimilar-les i refer-me. Com aquest titular, llegit en aquest diari: Inditex ha obert una botiga al dia durant l’últim any.
Hi ha gent que es decideix a obrir una botiga després de fer uns càlculs que es revisen mil vegades, de dubtar, de fer-se enrere, de regatejar, de demanar un crèdit. Potser d’aquesta manera també va néixer la primera botiga Zara. No ho sé. Avui, Zara té 1.863 establiments, i és, com diu Sonia Gutiérrez al diari, la marca insígnia del grup Inditex, un grup comercial que té 6.460 botigues repartides pel món.
Si en un any Inditex ha generat 8.000 nous llocs de treball, no cal dir que els felicito. No tot han de ser notícies sobre tancaments i acomiadaments.
Naturalment, no conec aquesta empresa per dins ni ningú que hi tingui relació. Només m’imagino la cara que posarien els industrials tèxtils que van ser tan importants, fa un segle a Catalunya -dic un segle per fer números rodons-, si els diguessin que un grup tèxtil és propietari de locals a gairebé 100 països, i no són pas botiguetes discretes de barri sinó que ocupen espais considerables. Des de Hong Kong fins a Miami.
En temps molt difícils, poc després d’acabada la guerra, cap a l’any 1940, el meu pare va intentar, suposo que ajudat per algú, obrir una botiga a la carretera de Sants, si no m’equivoco d’articles de goma. Jo hi anava quan era jovenet per ajudar-lo en els dies de Reis. Tinc la impressió que la meva presència era innecessària i que la botiga no va durar gaire.
D’altra banda, el meu pare no tenia esperit de venedor. Tampoc sabia vendre’s ell mateix, com ara es diu. No sé què pensaria si sabés que avui hi ha empreses amb milers de persones que es dediquen a vendre, i més milers que compren. ¡Ai aquella postguerra del meu pare, quan un duro era un duro!
